1.- Situa sobre el plànol del torrent de Vallparadis les esglésies de Sant Pere.
2.- Sobre un eix cronològic situa els següents moments importants de la història de la Seu d’Ègara:
- Segle I: Municipi romà
- Segle IV: 1r temple (actual Sta. Mª): Primeres estructures cristianes
- Segles V - VIII: Bisbat d’Égara: Conjunt episcopal
- Segles IX – XIII: Periode medieval: Construccions romàniques
4.- Què ens fa pensar que la esplanada exterior del recinte havia estat durant molts segles una necròpolis?
5.- Quin nom reben els tres edificis religiosos que has visitat?
6.- Dibuixa una mica els motius geomètrics del mosaic dels segle VI que hi ha al terra davant de Santa Maria.
SANTA MARIA:
8.-Per què hi ha una piscina baptismal a Santa Maria?
9.- Fixat a les pintures murals que trobaràs a l’absis i descriu les del martiri de Sant Tomàs Becket, d’estil romànic, localitzades a una petita absidiola lateral.
SANT MIQUEL:
10.- Quina planta té aquest edifici?
11.- Com es remata el sostre d’aquest edifici?. Descriu com s’aguanta.
12.- N’hi ha pintures murals?. On estan situades? Descriu els colors i les escenes.
13.- Quina forma té la cripta subterrània?
SANT PERE:
14.- Com s’anomena la volta que cobreix la nau central?
15.- Sobre la planta de l’església assenyala: la creu llatina, el creuer, l’absis.
16.- Quina importància té el retaule del segle X que hi ha a l’absis?
17.- Descriu alguna característica del retaule de Sants Abdó i Senén que ens faci identificar-lo com a d’estil gòtic.
18.- Descriu una escena que t’hagi cridat l’atenció d’aquest retaule.
19.- Qui va ser l’autor d’aquest retaule?
CONCLUSIÓ:
20.- Per què té tant valor aquest conjunt arquitectònic de les Esglésies de Sant Pere? Valora la visita.
____________________________________________________________
TREBALL SOBRE LA PINTURA ROMÀNICA I GÒTICA D'ÈGARA
A) Retaule dels sants Abdó i Senén, de Jaume Huguet
1. On has vist aquest retaule i qui és el seu autor? Cerca informació sobre ell i fes una petita biografia.
2. A quin estil artístic pertany? Per què?
3. Descriu i explica el significat de les imatges.
B) Pintura mural romànica de Sant Tomàs Becket (absidiola de Santa Maria)
1. On has vist aquest retaule i qui és el seu autor? Cerca informació sobre ell i fes una petita biografia.
2. A quin estil artístic pertany? Per què?
3. Descriu i explica el significat de les imatges.
____________________________________________________________
LA SEU D’ÈGARA
La seu de l’antic Bisbat d’Ègara, a les actuals Esglésies de Sant Pere de Terrassa, és un conjunt monumental excepcional a Europa per les seves característiques. Conté un ric patrimoni arqueològic i artístic que abasta un període ininterromput des de l’època ibèrica fins ara.
Fundada a mitjans del segle V com a Bisbat d’Ègara, antic municipi hispano-romà, ens situa a finals de l’Imperi Romà i els primers segles dels cristianisme. El recinte conserva restes arquitectònics i artístics excepcionals: restes ibèriques i romanes, un temple funerari (Sant Miquel), la Catedral d’Ègara...
Destaquen els edificis del segle VI al VIII, amb la construcció del gran complex episcopal format per:
- la basílica de tres naus de Santa Maria i el seu baptisteri,
- l’edifici funerari de Sant Miquel,
- l’església parroquial de tres naus de Sant Pere,
- la zona residencial i
- els espais cementirials.
Les Esglésies de Sant Pere i Santa Maria constitueixen també un dels conjunts més destacats del romànic català i compten amb
- Unes pintures murals altmedievals molt importants, aixì com amb
- Una molt bona col·lecció de retaules gòtics del segle XV.
- Unes pintures murals altmedievals molt importants, aixì com amb
- Una molt bona col·lecció de retaules gòtics del segle XV.
LA FUNDACIÓ DEL BISBAT D’ÈGARA (Dins de les invasions bàrbares)
En els anys de l’ofensiva del bàrbar Atil·la cap a Roma, l’antic municipi hispano-romà d’Ègara es converteix en seu d’un nou bisbat cristià. El Bisbat d’Ègara, que va existir des de aproximadament l’any 450 fins a l’invasió àrab del regne visigòtic de Toledo, a partir del 711.
A mitjans del segle V, Nundinari, bisbe de Barcelona, va dividir en dos el seu bisbat, i va nomenar Irineu primer bisbe de la nova Seu d’Ègara, a la qual va assignar un extens territori interior, que anava des del Penedès fins al Montseny. Era fronterer amb els bisbats de Vic, Girona i Barcelona.
Les raons de triar Ègara poden ser la seva importància com a municipi i la seva situació geogràfica en l’època de les invasions bàrbares, en un país progressivament dominat pels visigots i en el qual continuarà viva durant segles la cultura hispano-romana.
Es va triar un indret privilegiat per a la seva seu. Un turó entre els dos braços d’un torrent, probablement a prop del centre d’Ègara, envoltat de vil·les agrícoles i conreus, de camins i antigues vies romanes, de necròpolis properes als llocs habitats.
Una basílica va ser el nucli del nou bisbat i desprès de la seva catedral, a l’espai ocupat ara per l’església de Santa Maria i per l’antiga rectoria. Al llarg d’un segle es van construir nous edificis adequats per a la creixent importància de l’indret:
- Un santuari d’ús funerari, l’actual església de Sant Miquel, amb una cripta subterrània.
- Una església parroquial, l’actual església de Sant Pere.
- El palau episcopal i les seves dependències, al costat de la catedral.
- Un santuari d’ús funerari, l’actual església de Sant Miquel, amb una cripta subterrània.
- Una església parroquial, l’actual església de Sant Pere.
- El palau episcopal i les seves dependències, al costat de la catedral.
Es constitueix així un nou poder religiós i administratiu amb centre a Égara, que havia estat declarada municipi romà al segle I, en temps de l’emperador Vespasià. Es desconeixen la situació exacta i les característiques d’aquell municipi. Però sí hi ha proves arqueològiques de la seva existència. En aquesta Ègara hispano-romana, s’aixeca un primer temple al segle IV, a l’època en què el cristianisme passa a ser religió tolerada i finalment oficial. Aquest és el temple que va servir de base per construir la catedral d’Ègara (a l’actual Sta. Mª), edifici principal d’un complex, que més tard creixeria com un conjunt monumental únic.
Al 465, Nundinari mor i llega tots els seus béns al bisbe egarenc Irineu, que pretén refondre novament el bisbat de Barcelona i el d’Ègara en un de sol. Però el Papa s’hi nega i ordena mantenir-los tots dos. En aquests moment Euric proclama la independència del regne visigòtic de Tolosa. El 476 és derrocat l’últim emperador romà d’Occident.
LA FI DE LA SEU D’ÈGARA
La crisi final del regne visigot, en descomposició, es produeix el 711 amb l’entrada dels musulmans a la península. La seva expansió va ser frenada a la batalla de Poitiers 732, situant la frontera als Pirineus. L’any 801, Carlemany ocupa Barcelona, amb l’objectiu de consolidar un territori d’avantguarda i defensa a la península ibèrica. Es crea un nou títol, el de Comte de Barcelona, com a màxim representant de l’emperador carolingi al territori de la Marca Hispànica. Fins a finals del X la ciutat de Barcelona i el Vallès van estar sota la dominació franca. Els territoris de la Seu episcopal d’Ègara es converteixen en zona de frontera de la Catalunya Vella.
El rastre de l’antiga Ègara s’ha perdut en els documents. Se suposa que l’antic bisbat va desaparèixer amb l’invasió musulmana.
A partir de l’any 1000, en els any de la consolidació de la Catalunya medieval, les esglésies d’Ègara experimenten canvis i reformes que permeten interpretar una recuperació del conjunt eclesiàstic, ja amb una menor categoria i dimensions, i de l’economia i població de la zona. El progressiu allunyament de la frontera amb Al-Andalus i la consolidació de la Corona d’Aragó obren una nova etapa històrica d’esplendor de Catalunya com a potència mediterrània. En aquesta època les esglésies de Sant Pere ja no presenten grans transformacions, però sí van deixar un gran llegat artístic de primera magnitud:
- Una sèrie de pintures murals i
- uns retaules que es situen entre les obres mestres del gòtic català.
- Una sèrie de pintures murals i
- uns retaules que es situen entre les obres mestres del gòtic català.
MÉS INFORMACIÓ SOBRE LA SEU D'ÈGARA
EL CASTELLS CARTOXIA DE VALLPARADÍS
La Cartoixa
El castell i la ciutat
L'edifici avui
______________________________________________________
EL CASTELLS CARTOXIA DE VALLPARADÍS
Els orígens: el castell
La notícia més remota referida a la construcció d'una fortificació prop del torrent de Vallparadís -denominació que prové de l'antiga Vallis Paradise o Vall de Paradís que apareix en la documentació medieval- data de principi del segle XII. Berenguer Sanlà i la seva esposa Ermessenda adquiriren per compra al comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, la propietat on van construir la seva residència senyorial fortificada, que dominava el territori de la quadra de Vallparadís.
Els fills de Berenguer Sanlà abandonaren el cognom patern i adoptaren el de Terrassa, naixent nucli urbà medieval a l'altra banda del torrent de Vallparadís, al votant del castell palau de Terrassa, que dóna lloc a l'actual ciutat. Membres d'aquest llinatge tingueren càrrecs i participaren en iniciatives públiques durant els segles XII, XIV i XV.
Són poques les referències certes que tenim per relacionar el document de compra del segle XII amb algunes de les estructures actuals de l'edifici. Hem de suposar una primitiva fortificació amb fossat als sectors nord, est i sud, amb un perímetre semblant a l'actual, emmurallada, amb els seus angles i trams més llargs reforçats amb torres de planta quadrada, amb presència de sageteres als seus murs i amb una torre quadrada de la qual es conserva el mur nord, a l'interior, que devia servir com a residència del senyor i la seva família .
El paisatge, el formen dues unitats totalment diferenciades: la plana i el torrent de Vallparadís. A la plana predomina el bosc d'alzina, amb alguna olivera i algun camp de cereal. Al vessant del torrent, pràcticament sense aterrassar el pendent, arbustos, algun arbret i alguns ceps. Al fons del torrent, un cabal d'aigua permanent amb arbres de ribera, horts i algun camp de lli.
Al castell, hi viuen permanentment el senyor i la seva família, i un grup reduït de servents que, fonamentalment, tenen cura de les tasques del servei, però sobretot agrícoles. La vida familiar es concentra a l'interior de la torre, que podia dividir-se en quatre plantes: el celler a la planta baixa, el foc i el menjador al primer pis, el dormitori al segon i el graner al pis superior. És possible també que hi hagués algun altre habitacle independent a la torre, a l'interior de la fortalesa, com també l'estable per als animals i altres dependències d'ús agrícola.
Els fills de Berenguer Sanlà abandonaren el cognom patern i adoptaren el de Terrassa, naixent nucli urbà medieval a l'altra banda del torrent de Vallparadís, al votant del castell palau de Terrassa, que dóna lloc a l'actual ciutat. Membres d'aquest llinatge tingueren càrrecs i participaren en iniciatives públiques durant els segles XII, XIV i XV.
Són poques les referències certes que tenim per relacionar el document de compra del segle XII amb algunes de les estructures actuals de l'edifici. Hem de suposar una primitiva fortificació amb fossat als sectors nord, est i sud, amb un perímetre semblant a l'actual, emmurallada, amb els seus angles i trams més llargs reforçats amb torres de planta quadrada, amb presència de sageteres als seus murs i amb una torre quadrada de la qual es conserva el mur nord, a l'interior, que devia servir com a residència del senyor i la seva família .
El paisatge, el formen dues unitats totalment diferenciades: la plana i el torrent de Vallparadís. A la plana predomina el bosc d'alzina, amb alguna olivera i algun camp de cereal. Al vessant del torrent, pràcticament sense aterrassar el pendent, arbustos, algun arbret i alguns ceps. Al fons del torrent, un cabal d'aigua permanent amb arbres de ribera, horts i algun camp de lli.
Al castell, hi viuen permanentment el senyor i la seva família, i un grup reduït de servents que, fonamentalment, tenen cura de les tasques del servei, però sobretot agrícoles. La vida familiar es concentra a l'interior de la torre, que podia dividir-se en quatre plantes: el celler a la planta baixa, el foc i el menjador al primer pis, el dormitori al segon i el graner al pis superior. És possible també que hi hagués algun altre habitacle independent a la torre, a l'interior de la fortalesa, com també l'estable per als animals i altres dependències d'ús agrícola.
La Cartoixa
Blanca de Centelles, filla de Bernat de Centelles i Saurina de Terrassa, fou la darrera representant d'aquesta família que residí al castell de Vallparadís i, al seu domini senyorial sobre la quadra s'hi afegeixen els drets jurisdiccionals propis del castell-palau de Terrassa.
L'any 1345, Blanca de Centelles cedí els seus dominis de Vallparadís a l'ordre religiós de la cartoixa, i, com a conseqüència, s'instal·là al castell un monestir anomenat Sant Jaume de Vallparadís.
Durant el segle XV, els cartoixans abandonaren el castell i es traslladaren a l'actual cartoixa de Montalegre (Tiana).
S'hagueren de fer unes reformes per adaptar l'edifici a les necessitats dels seus nous ocupants. El castell esdevingué un monestir amb les dependències que li eren pròpies: església, sala capitular, claustre, cel·les,… La capella era la gran sala de planta rectangular, actualment anomenada Tinellet, amb volta d'arcs apuntats sobre mènsules i sobre pla, i també amb una finestra d'estil gòtic a l'extrem on se suposa que hi havia el presbiteri.
L'actual sala d'arqueologia, al costat de l'anterior, amb volta de creueria, podria ésser la sala capitular de la comunitat.
El claustre era el centre de l'edifici i al seu voltant es situaven les cel·les i altres dependències. Té una galeria inferior, poc uniforme d'estil i tancada al sector est, i una de superior que presenta un auster estil gòtic amb arcuacions i capitells geomètrics sense decoració.
La capella de Sant Jaume de Vallparadís, exterior al castell, es construí durant el segle XIII i s'enderrocà a principi del segle XX.
A la plana, el bosc d'alzina disminueix i augmenten els conreus de cereals i les oliveres, al mateix temps que apareix la vinya com a cultiu extensiu.
Al vessant del torrent, continuen alguns arbustos i arbrets, però l'espai s'aterrassa i apareixen els bancals de vinya. Al fons del torrent, a part dels arbres de ribera, augmenten els horts i desapareix el cultiu del lli.
El cabal d'aigua gairebé continuat s'aprofita per als molins.
Segons la regla cortoixana, els monjos han de fer una vida eremítica, basada en l'oració, la meditació i el treball en solitud. La cel·la és, doncs, el nucli principal de la vida del cartoixà i consta dels espais necessaris per a dur-les a terme: l'Ave Maria, el cubiculum, el taller i el mirador. Tan sols una pregària al dia, algunes reunions eventuals i un àpat setmanal es fan de forma comunitària en espais com són l'església interior, la sala capitular i el refectori. Els cartoixans també celebren alguna missa a la capella exterior, per als seus familiars o per a forans i dones.
La comunitat està formada pels pares, els germans i els familiars. Els pares practiquen la vida eremítica, mentre que els germans i familiars es dediquen a les feines agrícoles i ramaderes del terme de la cartoixa.
La cartoixa genera un període de prosperitat per a l'activitat agrícola de la quadra.
L'any 1345, Blanca de Centelles cedí els seus dominis de Vallparadís a l'ordre religiós de la cartoixa, i, com a conseqüència, s'instal·là al castell un monestir anomenat Sant Jaume de Vallparadís.
Durant el segle XV, els cartoixans abandonaren el castell i es traslladaren a l'actual cartoixa de Montalegre (Tiana).
S'hagueren de fer unes reformes per adaptar l'edifici a les necessitats dels seus nous ocupants. El castell esdevingué un monestir amb les dependències que li eren pròpies: església, sala capitular, claustre, cel·les,… La capella era la gran sala de planta rectangular, actualment anomenada Tinellet, amb volta d'arcs apuntats sobre mènsules i sobre pla, i també amb una finestra d'estil gòtic a l'extrem on se suposa que hi havia el presbiteri.
L'actual sala d'arqueologia, al costat de l'anterior, amb volta de creueria, podria ésser la sala capitular de la comunitat.
El claustre era el centre de l'edifici i al seu voltant es situaven les cel·les i altres dependències. Té una galeria inferior, poc uniforme d'estil i tancada al sector est, i una de superior que presenta un auster estil gòtic amb arcuacions i capitells geomètrics sense decoració.
La capella de Sant Jaume de Vallparadís, exterior al castell, es construí durant el segle XIII i s'enderrocà a principi del segle XX.
A la plana, el bosc d'alzina disminueix i augmenten els conreus de cereals i les oliveres, al mateix temps que apareix la vinya com a cultiu extensiu.
Al vessant del torrent, continuen alguns arbustos i arbrets, però l'espai s'aterrassa i apareixen els bancals de vinya. Al fons del torrent, a part dels arbres de ribera, augmenten els horts i desapareix el cultiu del lli.
El cabal d'aigua gairebé continuat s'aprofita per als molins.
Segons la regla cortoixana, els monjos han de fer una vida eremítica, basada en l'oració, la meditació i el treball en solitud. La cel·la és, doncs, el nucli principal de la vida del cartoixà i consta dels espais necessaris per a dur-les a terme: l'Ave Maria, el cubiculum, el taller i el mirador. Tan sols una pregària al dia, algunes reunions eventuals i un àpat setmanal es fan de forma comunitària en espais com són l'església interior, la sala capitular i el refectori. Els cartoixans també celebren alguna missa a la capella exterior, per als seus familiars o per a forans i dones.
La comunitat està formada pels pares, els germans i els familiars. Els pares practiquen la vida eremítica, mentre que els germans i familiars es dediquen a les feines agrícoles i ramaderes del terme de la cartoixa.
La cartoixa genera un període de prosperitat per a l'activitat agrícola de la quadra.
La quadra
Una quadra era un territori amb jurisdicció pròpia i comptava amb una casa forta, un nombre de focs reduïts i un senyor amb drets, pocs o molts, limitats pel poder d'un altre superior. Els detentors de les quadres solien ser, als segles XII i XIII, feudataris dels senyors de rang superior, per la qual cosa eren considerats cavallers i gaudien d'una certa autonomia.
La quadra de Vallparadís comprenia una petita extensió de terres de quatre quilòmetres de llargada per una amplada reduïda i irregular. Es trobava localitzada a l'est de les esglésies de Sant Pere, entre ell torrent del mateix nom i l'actual riera de les Arenes.
De fet, la quadra neix amb Berenguer Sanlà. segons Salvador Cardús, que pren com a referència un capbreu de 1346, la quadra comptava amb vuit focs i l'any 1359, després de l'anomenada Pesta Negra, en quedaren quatre.
Després de la mort de Blanca Centelles, la quadra tingué diferents senyors: els cartoixans (1345), l'ordre del Carme de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona (1413) i la família Sentmenat (1432).
Del Catastro de la nova recanació (y Separació) de la quadra de la Cartuxa de la Vall de Paradís, executat pel geòmetra Joseph Mayol, l'any 1729, es desprèn que la quadra comptava amb cinc masies: "lo Mas Castell, lo Mas Clastania, la Caseta den Pi, lo Mas Palet de la Quadra i lo Mas figueres".
A final del segle XVIII, com a conseqüència del creixement econòmic i demogràfic, sorgeix un petit nucli de població entre els límits de la quadra i la vila de Terrassa, l'anomenat carrer de la quadra (actual carrer de Sant Antoni).
L'any 1830, el territori de la quadra s'incorporà a la vila de Terrassa i s'acabaren els drets jurisdiccionals del senyor del castell, els quals havien estat motiu de plet en algunes ocasions entre la vila i aquell. Els Sentmenat, però, conservaren la propietat d'algunes terres i el castell.
Segons l'esmentat cadastre, al segle XVIII el territori de la quadra de la Vall de Paradís té una fisonomia rural. Domina l'erm i el bosc. Els conreus principals són els cereals i l'olivera. Molta menys importància tenen la vinya, els productes d'horta i els fruiters. Hi ha alhora una certa activitat ramadera, consistent en dos ramats de bens i un nombre més reduït de porcs. Com a animals de tir i treball al camps, s'utilitzen les parelles de bous i els ases.
La quadra es troba dividida en quinze parcel·les pertanyents a vuit propietaris, entre els quals destaquen per ordre d'importància de les seves pertinences: els Palet, els Bru i els Sentmenat.
En aquest mateix segle, el castell fa les funcions de casa de pagès i la seva distribució és la d'una masia clàssica i tradicional: "baix ab entrada, cuyna, seller, un corral, una establia, y dalt sala, cuatre cambras y una golfa". Pel que fa al seu estat de conservació, el cadastre ens diu que "molta part de ell és dirruit".
Històricament, cal destacar per la seva importància el mas de la Castlània (torre d'en Bru i can Canela), manat construir a principi del segle XIV per Blanca Centelles, que és la residència del recaptador de l'impost de castlània i, posteriorment, del de les rendes de la cartoixa. Té una torre de planta circular adossada a la masia i presenta elements ornamentals gòtics.
La quadra de Vallparadís comprenia una petita extensió de terres de quatre quilòmetres de llargada per una amplada reduïda i irregular. Es trobava localitzada a l'est de les esglésies de Sant Pere, entre ell torrent del mateix nom i l'actual riera de les Arenes.
De fet, la quadra neix amb Berenguer Sanlà. segons Salvador Cardús, que pren com a referència un capbreu de 1346, la quadra comptava amb vuit focs i l'any 1359, després de l'anomenada Pesta Negra, en quedaren quatre.
Després de la mort de Blanca Centelles, la quadra tingué diferents senyors: els cartoixans (1345), l'ordre del Carme de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona (1413) i la família Sentmenat (1432).
Del Catastro de la nova recanació (y Separació) de la quadra de la Cartuxa de la Vall de Paradís, executat pel geòmetra Joseph Mayol, l'any 1729, es desprèn que la quadra comptava amb cinc masies: "lo Mas Castell, lo Mas Clastania, la Caseta den Pi, lo Mas Palet de la Quadra i lo Mas figueres".
A final del segle XVIII, com a conseqüència del creixement econòmic i demogràfic, sorgeix un petit nucli de població entre els límits de la quadra i la vila de Terrassa, l'anomenat carrer de la quadra (actual carrer de Sant Antoni).
L'any 1830, el territori de la quadra s'incorporà a la vila de Terrassa i s'acabaren els drets jurisdiccionals del senyor del castell, els quals havien estat motiu de plet en algunes ocasions entre la vila i aquell. Els Sentmenat, però, conservaren la propietat d'algunes terres i el castell.
Segons l'esmentat cadastre, al segle XVIII el territori de la quadra de la Vall de Paradís té una fisonomia rural. Domina l'erm i el bosc. Els conreus principals són els cereals i l'olivera. Molta menys importància tenen la vinya, els productes d'horta i els fruiters. Hi ha alhora una certa activitat ramadera, consistent en dos ramats de bens i un nombre més reduït de porcs. Com a animals de tir i treball al camps, s'utilitzen les parelles de bous i els ases.
La quadra es troba dividida en quinze parcel·les pertanyents a vuit propietaris, entre els quals destaquen per ordre d'importància de les seves pertinences: els Palet, els Bru i els Sentmenat.
En aquest mateix segle, el castell fa les funcions de casa de pagès i la seva distribució és la d'una masia clàssica i tradicional: "baix ab entrada, cuyna, seller, un corral, una establia, y dalt sala, cuatre cambras y una golfa". Pel que fa al seu estat de conservació, el cadastre ens diu que "molta part de ell és dirruit".
Històricament, cal destacar per la seva importància el mas de la Castlània (torre d'en Bru i can Canela), manat construir a principi del segle XIV per Blanca Centelles, que és la residència del recaptador de l'impost de castlània i, posteriorment, del de les rendes de la cartoixa. Té una torre de planta circular adossada a la masia i presenta elements ornamentals gòtics.
El castell i la ciutat
El 1852, els Sentmenat van vendre el castell i les terres que conservaven a la família Maurí, fabricants locals que eren també importants propietaris rústics. Uns masovers conreaven les terres i vivien a la masia que ocupava una part de les dependències del castell. La resta de l'edifici va anar ensorrant-se gradualment. Part del claustre era el pati i alguna altra dependència servia d'estable i corral.
El 1944 el castell fou declarat monument històric i, el 1947, els Maurí el varen cedir a la ciutat. Poc després, es van iniciar les obres de restauració i reconstrucció amb la intenció d'ubicar-hi el museu de la ciutat. El 1959 s'inaugurà el Museo Municipal de Arte.
El paisatge que envolta el castell ha anat patint al llarg de tot el segle XIX diverses transformacions. A la plana, el conreu de cereals i sobretot de vinya ho ha omplert tot, deixant cada cop menys espai al bosc o a altres conreus. Aquesta expansió s'atura amb l'arribada de la fil·loxera, que va matant tots els ceps catalans, com ho ha fet abans amb els de França. Erms i cereals han anat ocupant aquests espais.
Al fons del torrent, cada cop menys escarpat, els horts continuen omplint tot l'espai, malgrat que el corrent d'aigua ha minvat considerablement a mesura que creix la indústria i absorbeix l'aigua dels aqüífers locals. Aquests horts, regats amb pous i fonts, són la part més rica i productiva dels terrenys del Mas Castell.
A final del segle passat, la construcció del pont del Passeig permet que la ciutat superi l'obstacle del torrent. A l'entorn del castell han crescut fàbriques, l'Escola Industrial i, just al costat, dues residències senyorials: la Torre Soteres i la casa que s'ha construït l'arquitecte municipal Coll i Bacardí, actualment casa Baumann. Ambdues, fetes per arquitectes que pensen en el torrent com a futur parc urbà de Terrassa.
El mateix Coll i Bacardí ha elaborat un projecte de parc per a Vallparadís, i en aquesta època es planten, al fons del torrent, els grans arbres que avui dia encara hi ha. projectes similars s'aniran repetint en tots els plans urbanístics fets al llarg del segle.
L'enjardinament dels entorns de l'edifici és fruit del període d'obertura del museu els anys cinquanta.
L'edifici s'ha anat degradant de manera alarmant. A principi de segle ha perdut la meitat sud dels murs i el claustre. Queda dret el cantó nord-est habitat pels masovers, i el Tinellet i sala capitular són ocupats pel bestiar i els corrals. El fossat fa temps que ha desaparegut, reomplert progressivament. Només la part superior del pont de la porta principal pot fer pensar en la seva existència.
El castell és només una masia en runes i envoltada d'edificis propis dels nous temps. Els masovers que hi viuen depenen de la ciutat. La seva activitat s'haurà vist transformada per les noves formes de vida urbana. Probablement, i com molts altres terrassencs, han hagut de compartir la feina a l'hort amb la feina a la fàbrica.
El 1944 el castell fou declarat monument històric i, el 1947, els Maurí el varen cedir a la ciutat. Poc després, es van iniciar les obres de restauració i reconstrucció amb la intenció d'ubicar-hi el museu de la ciutat. El 1959 s'inaugurà el Museo Municipal de Arte.
El paisatge que envolta el castell ha anat patint al llarg de tot el segle XIX diverses transformacions. A la plana, el conreu de cereals i sobretot de vinya ho ha omplert tot, deixant cada cop menys espai al bosc o a altres conreus. Aquesta expansió s'atura amb l'arribada de la fil·loxera, que va matant tots els ceps catalans, com ho ha fet abans amb els de França. Erms i cereals han anat ocupant aquests espais.
Al fons del torrent, cada cop menys escarpat, els horts continuen omplint tot l'espai, malgrat que el corrent d'aigua ha minvat considerablement a mesura que creix la indústria i absorbeix l'aigua dels aqüífers locals. Aquests horts, regats amb pous i fonts, són la part més rica i productiva dels terrenys del Mas Castell.
A final del segle passat, la construcció del pont del Passeig permet que la ciutat superi l'obstacle del torrent. A l'entorn del castell han crescut fàbriques, l'Escola Industrial i, just al costat, dues residències senyorials: la Torre Soteres i la casa que s'ha construït l'arquitecte municipal Coll i Bacardí, actualment casa Baumann. Ambdues, fetes per arquitectes que pensen en el torrent com a futur parc urbà de Terrassa.
El mateix Coll i Bacardí ha elaborat un projecte de parc per a Vallparadís, i en aquesta època es planten, al fons del torrent, els grans arbres que avui dia encara hi ha. projectes similars s'aniran repetint en tots els plans urbanístics fets al llarg del segle.
L'enjardinament dels entorns de l'edifici és fruit del període d'obertura del museu els anys cinquanta.
L'edifici s'ha anat degradant de manera alarmant. A principi de segle ha perdut la meitat sud dels murs i el claustre. Queda dret el cantó nord-est habitat pels masovers, i el Tinellet i sala capitular són ocupats pel bestiar i els corrals. El fossat fa temps que ha desaparegut, reomplert progressivament. Només la part superior del pont de la porta principal pot fer pensar en la seva existència.
El castell és només una masia en runes i envoltada d'edificis propis dels nous temps. Els masovers que hi viuen depenen de la ciutat. La seva activitat s'haurà vist transformada per les noves formes de vida urbana. Probablement, i com molts altres terrassencs, han hagut de compartir la feina a l'hort amb la feina a la fàbrica.
L'edifici avui
El Castell Cartoixa de Vallparadís acull l’exposició permanent i les exposicions temporals del Museu, per aquest motiu, el Castell, sempre s’ha considerat la seu principal del Museu de Terrassa.
Evolució cronològica del Castell Cartoixa de Vallparadís com a museu:
Evolució cronològica del Castell Cartoixa de Vallparadís com a museu:
- 1959 inauguració de l’edifici com a Museo Municipal de Arte
- 1982 inauguració de la Sala d’Arqueologia
- 1988 Pla de Museus de Terrassa
- 1990 Programa museístic del Museu
- 1994 Inauguració de l’exposició permanent del Museu
- 2006 Renovació de la retolació i nova senyalització de l’exposició permanent del Museu
______________________________________________________
