LA SEU D’ÈGARA
La seu de l’antic Bisbat d’Ègara, a
les actuals Esglésies de Sant Pere de Terrassa, és un conjunt monumental excepcional a Europa per les seves
característiques. Conté un ric patrimoni arqueològic i artístic que abasta un
període ininterromput des de l’època
ibèrica fins ara.
Fundada a mitjans del segle V com a Bisbat d’Ègara, antic
municipi hispano-romà, ens situa a finals
de l’Imperi Romà i els primers segles dels cristianisme. El recinte
conserva restes arquitectònics i
artístics excepcionals: restes ibèriques i romanes, un temple funerari (Sant
Miquel), la Catedral d’Ègara...
Destaquen els edificis del segle VI al VIII, amb la construcció
del gran complex episcopal format
per:
-
la basílica de tres naus de Santa Maria i el seu
baptisteri,
-
l’edifici funerari de Sant Miquel,
-
l’església parroquial de tres naus de Sant Pere,
-
la zona residencial i
-
els espais
cementirials.
Les Esglésies de Sant Pere i Santa
Maria constitueixen també un dels conjunts més destacats del romànic català i compten amb
- Unes pintures murals altmedievals molt importants, aixì com amb
- Una molt bona col·lecció de retaules gòtics del segle XV.
- Unes pintures murals altmedievals molt importants, aixì com amb
- Una molt bona col·lecció de retaules gòtics del segle XV.
LA FUNDACIÓ DEL
BISBAT D’ÈGARA (Dins de les invasions bàrbares)
En els anys de l’ofensiva del bàrbar
Atil·la cap a Roma, l’antic municipi
hispano-romà d’Ègara es converteix en seu d’un nou bisbat cristià. El
Bisbat d’Ègara, que va existir des de
aproximadament l’any 450 fins a
l’invasió àrab del regne visigòtic de Toledo, a partir del 711.
A mitjans del segle V, Nundinari, bisbe de Barcelona, va dividir en dos el seu bisbat, i va nomenar
Irineu primer bisbe de la nova Seu d’Ègara, a la qual va assignar un extens
territori interior, que anava des del Penedès fins al Montseny. Era fronterer
amb els bisbats de Vic, Girona i Barcelona.
Les raons de triar Ègara poden ser
la seva importància com a municipi i la seva situació geogràfica en l’època de
les invasions bàrbares, en un país progressivament dominat pels visigots i en el qual continuarà viva durant segles la cultura hispano-romana.
Es va triar un indret privilegiat per a la seva seu. Un turó entre els dos braços
d’un torrent, probablement a prop del centre d’Ègara, envoltat de vil·les
agrícoles i conreus, de camins i antigues vies romanes, de necròpolis properes
als llocs habitats.
Una basílica va ser el nucli del nou bisbat i desprès de la seva catedral, a l’espai ocupat ara per
l’església de Santa Maria i per l’antiga rectoria. Al llarg d’un segle es van
construir nous edificis adequats per a la creixent importància de l’indret:
- Un santuari d’ús funerari, l’actual església de Sant Miquel, amb una cripta subterrània.
- Una església parroquial, l’actual església de Sant Pere.
- El palau episcopal i les seves dependències, al costat de la catedral.
- Un santuari d’ús funerari, l’actual església de Sant Miquel, amb una cripta subterrània.
- Una església parroquial, l’actual església de Sant Pere.
- El palau episcopal i les seves dependències, al costat de la catedral.
Es constitueix així un nou poder
religiós i administratiu amb centre a Égara, que havia estat declarada municipi romà al segle I, en temps de
l’emperador Vespasià. Es desconeixen la situació exacta i les característiques
d’aquell municipi. Però sí hi ha proves arqueològiques de la seva existència.
En aquesta Ègara hispano-romana, s’aixeca un primer temple al segle IV, a l’època en què el cristianisme passa a
ser religió tolerada i finalment oficial. Aquest és el temple que va servir de
base per construir la catedral d’Ègara (a
l’actual Sta. Mª), edifici principal d’un complex, que més tard creixeria
com un conjunt monumental únic.
Al 465, Nundinari mor i llega tots
els seus béns al bisbe egarenc Irineu, que pretén refondre novament el bisbat
de Barcelona i el d’Ègara en un de sol. Però el Papa s’hi nega i ordena
mantenir-los tots dos. En aquests moment Euric proclama la independència del regne visigòtic de Tolosa. El 476 és derrocat l’últim emperador romà d’Occident.
LA FI DE LA SEU
D’ÈGARA
La crisi final del regne visigot, en
descomposició, es produeix el 711 amb l’entrada dels musulmans a la península. La seva expansió va ser frenada a la
batalla de Poitiers 732, situant la frontera als Pirineus. L’any 801, Carlemany
ocupa Barcelona, amb l’objectiu de consolidar un territori d’avantguarda i
defensa a la península ibèrica. Es crea un nou títol, el de Comte de Barcelona,
com a màxim representant de l’emperador carolingi al territori de la Marca Hispànica. Fins a finals del X la
ciutat de Barcelona i el Vallès van estar sota la dominació franca. Els territoris de la Seu episcopal d’Ègara es converteixen en zona de frontera de la
Catalunya Vella.
El rastre de l’antiga Ègara s’ha
perdut en els documents. Se suposa que l’antic bisbat va desaparèixer amb
l’invasió musulmana.
A partir de l’any 1000, en els any
de la consolidació de la Catalunya medieval, les esglésies d’Ègara experimenten
canvis i reformes que permeten interpretar una recuperació del conjunt
eclesiàstic, ja amb una menor categoria i dimensions, i de l’economia i
població de la zona. El progressiu allunyament de la frontera amb Al-Andalus i
la consolidació de la Corona d’Aragó obren una nova etapa històrica d’esplendor
de Catalunya com a potència mediterrània. En aquesta època les esglésies de
Sant Pere ja no presenten grans transformacions, però sí van deixar un gran
llegat artístic de primera magnitud:
- Una sèrie de pintures murals i
- uns retaules que es situen entre les obres mestres del gòtic català.
- Una sèrie de pintures murals i
- uns retaules que es situen entre les obres mestres del gòtic català.
______________________________________________________
EXERCICIS SOBRE LA VISITA A LA SEU D’ÈGARA I LES ESGLÉSIES DE SANT PERE DE TERRASSA
1.- Situa sobre el plànol del
torrent de Vallparadis les esglésies de Sant Pere.
2.- Sobre un eix cronològic situa
els següents moments importants de la història de la Seu d’Ègara:
- Segle I: Municipi romà
- Segle IV: 1r temple (actual Sta. Mª): Primeres estructures cristianes
- Segles V - VIII: Bisbat d’Égara: Conjunt episcopal
- Segles IX – XIII: Periode medieval: Construccions romàniques
3.- On es troba situada una antiga
làpida del segle II, que ens indica l’origen del municipi romà d’Ègara?
4.- Què ens fa pensar que la
esplanada exterior del recinte havia estat durant molts segles una necròpolis?
5.- Quin nom reben els tres edificis
religiosos que has visitat?
6.- Dibuixa una mica els motius
geomètrics del mosaic dels segle VI que hi ha al terra davant de Santa Maria.
SANTA MARIA:
8.-Per què hi ha una piscina
baptismal a Santa Maria?
9.- Fixat a les pintures murals que
trobaràs a l’absis i descriu les del martiri de Sant Tomàs Becket, d’estil
romànic, localitzades a una petita absidiola lateral.
SANT MIQUEL:
11.- Com es remata el sostre
d’aquest edifici?. Descriu com s’aguanta.
12.- N’hi ha pintures murals?. On
estan situades? Descriu els colors i les escenes.
13.- Quina forma té la cripta
subterrània?
SANT PERE:
14.- Com s’anomena la volta que
cobreix la nau central?
15.- Sobre la planta de l’església
assenyala: la creu llatina, el creuer, l’absis.
16.- Quina importància té el retaule
del segle X que hi ha a l’absis?
17.- Descriu alguna característica
del retaule de Sants Abdó i Senén que ens faci identificar-lo com a d’estil
gòtic.
18.- Descriu una escena que t’hagi
cridat l’atenció d’aquest retaule.
19.- Qui va ser l’autor d’aquest
retaule?
CONCLUSIÓ:
20.- Per què té tant valor aquest
conjunt arquitectònic de les Esglésies de Sant Pere? Valora la visita.
MÉS INFORMACIÓ SOBRE LA SEU D'ÈGARA
EL CASTELLS CARTOXIA DE VALLPARADÍS
La Cartoixa
El castell i la ciutat
L'edifici avui
MÉS INFORMACIÓ SOBRE LA SEU D'ÈGARA
______________________________________________________
EL CASTELLS CARTOXIA DE VALLPARADÍS
Els orígens: el castell
La
notícia més remota referida a la construcció d'una fortificació prop
del torrent de Vallparadís -denominació que prové de l'antiga Vallis
Paradise o Vall de Paradís que apareix en la documentació medieval-
data de principi del segle XII. Berenguer Sanlà i la seva esposa
Ermessenda adquiriren per compra al comte de Barcelona, Ramon Berenguer
III, la propietat on van construir la seva residència senyorial
fortificada, que dominava el territori de la quadra de Vallparadís.
Els fills de Berenguer Sanlà abandonaren el cognom patern i adoptaren el de Terrassa, naixent nucli urbà medieval a l'altra banda del torrent de Vallparadís, al votant del castell palau de Terrassa, que dóna lloc a l'actual ciutat. Membres d'aquest llinatge tingueren càrrecs i participaren en iniciatives públiques durant els segles XII, XIV i XV.
Són poques les referències certes que tenim per relacionar el document de compra del segle XII amb algunes de les estructures actuals de l'edifici. Hem de suposar una primitiva fortificació amb fossat als sectors nord, est i sud, amb un perímetre semblant a l'actual, emmurallada, amb els seus angles i trams més llargs reforçats amb torres de planta quadrada, amb presència de sageteres als seus murs i amb una torre quadrada de la qual es conserva el mur nord, a l'interior, que devia servir com a residència del senyor i la seva família .
El paisatge, el formen dues unitats totalment diferenciades: la plana i el torrent de Vallparadís. A la plana predomina el bosc d'alzina, amb alguna olivera i algun camp de cereal. Al vessant del torrent, pràcticament sense aterrassar el pendent, arbustos, algun arbret i alguns ceps. Al fons del torrent, un cabal d'aigua permanent amb arbres de ribera, horts i algun camp de lli.
Al castell, hi viuen permanentment el senyor i la seva família, i un grup reduït de servents que, fonamentalment, tenen cura de les tasques del servei, però sobretot agrícoles. La vida familiar es concentra a l'interior de la torre, que podia dividir-se en quatre plantes: el celler a la planta baixa, el foc i el menjador al primer pis, el dormitori al segon i el graner al pis superior. És possible també que hi hagués algun altre habitacle independent a la torre, a l'interior de la fortalesa, com també l'estable per als animals i altres dependències d'ús agrícola.
Els fills de Berenguer Sanlà abandonaren el cognom patern i adoptaren el de Terrassa, naixent nucli urbà medieval a l'altra banda del torrent de Vallparadís, al votant del castell palau de Terrassa, que dóna lloc a l'actual ciutat. Membres d'aquest llinatge tingueren càrrecs i participaren en iniciatives públiques durant els segles XII, XIV i XV.
Són poques les referències certes que tenim per relacionar el document de compra del segle XII amb algunes de les estructures actuals de l'edifici. Hem de suposar una primitiva fortificació amb fossat als sectors nord, est i sud, amb un perímetre semblant a l'actual, emmurallada, amb els seus angles i trams més llargs reforçats amb torres de planta quadrada, amb presència de sageteres als seus murs i amb una torre quadrada de la qual es conserva el mur nord, a l'interior, que devia servir com a residència del senyor i la seva família .
El paisatge, el formen dues unitats totalment diferenciades: la plana i el torrent de Vallparadís. A la plana predomina el bosc d'alzina, amb alguna olivera i algun camp de cereal. Al vessant del torrent, pràcticament sense aterrassar el pendent, arbustos, algun arbret i alguns ceps. Al fons del torrent, un cabal d'aigua permanent amb arbres de ribera, horts i algun camp de lli.
Al castell, hi viuen permanentment el senyor i la seva família, i un grup reduït de servents que, fonamentalment, tenen cura de les tasques del servei, però sobretot agrícoles. La vida familiar es concentra a l'interior de la torre, que podia dividir-se en quatre plantes: el celler a la planta baixa, el foc i el menjador al primer pis, el dormitori al segon i el graner al pis superior. És possible també que hi hagués algun altre habitacle independent a la torre, a l'interior de la fortalesa, com també l'estable per als animals i altres dependències d'ús agrícola.
La Cartoixa
Blanca
de Centelles, filla de Bernat de Centelles i Saurina de Terrassa, fou
la darrera representant d'aquesta família que residí al castell de
Vallparadís i, al seu domini senyorial sobre la quadra s'hi afegeixen
els drets jurisdiccionals propis del castell-palau de Terrassa.
L'any 1345, Blanca de Centelles cedí els seus dominis de Vallparadís a l'ordre religiós de la cartoixa, i, com a conseqüència, s'instal·là al castell un monestir anomenat Sant Jaume de Vallparadís.
Durant el segle XV, els cartoixans abandonaren el castell i es traslladaren a l'actual cartoixa de Montalegre (Tiana).
S'hagueren de fer unes reformes per adaptar l'edifici a les necessitats dels seus nous ocupants. El castell esdevingué un monestir amb les dependències que li eren pròpies: església, sala capitular, claustre, cel·les,… La capella era la gran sala de planta rectangular, actualment anomenada Tinellet, amb volta d'arcs apuntats sobre mènsules i sobre pla, i també amb una finestra d'estil gòtic a l'extrem on se suposa que hi havia el presbiteri.
L'actual sala d'arqueologia, al costat de l'anterior, amb volta de creueria, podria ésser la sala capitular de la comunitat.
El claustre era el centre de l'edifici i al seu voltant es situaven les cel·les i altres dependències. Té una galeria inferior, poc uniforme d'estil i tancada al sector est, i una de superior que presenta un auster estil gòtic amb arcuacions i capitells geomètrics sense decoració.
La capella de Sant Jaume de Vallparadís, exterior al castell, es construí durant el segle XIII i s'enderrocà a principi del segle XX.
A la plana, el bosc d'alzina disminueix i augmenten els conreus de cereals i les oliveres, al mateix temps que apareix la vinya com a cultiu extensiu.
Al vessant del torrent, continuen alguns arbustos i arbrets, però l'espai s'aterrassa i apareixen els bancals de vinya. Al fons del torrent, a part dels arbres de ribera, augmenten els horts i desapareix el cultiu del lli.
El cabal d'aigua gairebé continuat s'aprofita per als molins.
Segons la regla cortoixana, els monjos han de fer una vida eremítica, basada en l'oració, la meditació i el treball en solitud. La cel·la és, doncs, el nucli principal de la vida del cartoixà i consta dels espais necessaris per a dur-les a terme: l'Ave Maria, el cubiculum, el taller i el mirador. Tan sols una pregària al dia, algunes reunions eventuals i un àpat setmanal es fan de forma comunitària en espais com són l'església interior, la sala capitular i el refectori. Els cartoixans també celebren alguna missa a la capella exterior, per als seus familiars o per a forans i dones.
La comunitat està formada pels pares, els germans i els familiars. Els pares practiquen la vida eremítica, mentre que els germans i familiars es dediquen a les feines agrícoles i ramaderes del terme de la cartoixa.
La cartoixa genera un període de prosperitat per a l'activitat agrícola de la quadra.
L'any 1345, Blanca de Centelles cedí els seus dominis de Vallparadís a l'ordre religiós de la cartoixa, i, com a conseqüència, s'instal·là al castell un monestir anomenat Sant Jaume de Vallparadís.
Durant el segle XV, els cartoixans abandonaren el castell i es traslladaren a l'actual cartoixa de Montalegre (Tiana).
S'hagueren de fer unes reformes per adaptar l'edifici a les necessitats dels seus nous ocupants. El castell esdevingué un monestir amb les dependències que li eren pròpies: església, sala capitular, claustre, cel·les,… La capella era la gran sala de planta rectangular, actualment anomenada Tinellet, amb volta d'arcs apuntats sobre mènsules i sobre pla, i també amb una finestra d'estil gòtic a l'extrem on se suposa que hi havia el presbiteri.
L'actual sala d'arqueologia, al costat de l'anterior, amb volta de creueria, podria ésser la sala capitular de la comunitat.
El claustre era el centre de l'edifici i al seu voltant es situaven les cel·les i altres dependències. Té una galeria inferior, poc uniforme d'estil i tancada al sector est, i una de superior que presenta un auster estil gòtic amb arcuacions i capitells geomètrics sense decoració.
La capella de Sant Jaume de Vallparadís, exterior al castell, es construí durant el segle XIII i s'enderrocà a principi del segle XX.
A la plana, el bosc d'alzina disminueix i augmenten els conreus de cereals i les oliveres, al mateix temps que apareix la vinya com a cultiu extensiu.
Al vessant del torrent, continuen alguns arbustos i arbrets, però l'espai s'aterrassa i apareixen els bancals de vinya. Al fons del torrent, a part dels arbres de ribera, augmenten els horts i desapareix el cultiu del lli.
El cabal d'aigua gairebé continuat s'aprofita per als molins.
Segons la regla cortoixana, els monjos han de fer una vida eremítica, basada en l'oració, la meditació i el treball en solitud. La cel·la és, doncs, el nucli principal de la vida del cartoixà i consta dels espais necessaris per a dur-les a terme: l'Ave Maria, el cubiculum, el taller i el mirador. Tan sols una pregària al dia, algunes reunions eventuals i un àpat setmanal es fan de forma comunitària en espais com són l'església interior, la sala capitular i el refectori. Els cartoixans també celebren alguna missa a la capella exterior, per als seus familiars o per a forans i dones.
La comunitat està formada pels pares, els germans i els familiars. Els pares practiquen la vida eremítica, mentre que els germans i familiars es dediquen a les feines agrícoles i ramaderes del terme de la cartoixa.
La cartoixa genera un període de prosperitat per a l'activitat agrícola de la quadra.
La quadra
Una
quadra era un territori amb jurisdicció pròpia i comptava amb una casa
forta, un nombre de focs reduïts i un senyor amb drets, pocs o molts,
limitats pel poder d'un altre superior. Els detentors de les quadres
solien ser, als segles XII i XIII, feudataris dels senyors de rang
superior, per la qual cosa eren considerats cavallers i gaudien d'una
certa autonomia.
La quadra de Vallparadís comprenia una petita extensió de terres de quatre quilòmetres de llargada per una amplada reduïda i irregular. Es trobava localitzada a l'est de les esglésies de Sant Pere, entre ell torrent del mateix nom i l'actual riera de les Arenes.
De fet, la quadra neix amb Berenguer Sanlà. segons Salvador Cardús, que pren com a referència un capbreu de 1346, la quadra comptava amb vuit focs i l'any 1359, després de l'anomenada Pesta Negra, en quedaren quatre.
Després de la mort de Blanca Centelles, la quadra tingué diferents senyors: els cartoixans (1345), l'ordre del Carme de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona (1413) i la família Sentmenat (1432).
Del Catastro de la nova recanació (y Separació) de la quadra de la Cartuxa de la Vall de Paradís, executat pel geòmetra Joseph Mayol, l'any 1729, es desprèn que la quadra comptava amb cinc masies: "lo Mas Castell, lo Mas Clastania, la Caseta den Pi, lo Mas Palet de la Quadra i lo Mas figueres".
A final del segle XVIII, com a conseqüència del creixement econòmic i demogràfic, sorgeix un petit nucli de població entre els límits de la quadra i la vila de Terrassa, l'anomenat carrer de la quadra (actual carrer de Sant Antoni).
L'any 1830, el territori de la quadra s'incorporà a la vila de Terrassa i s'acabaren els drets jurisdiccionals del senyor del castell, els quals havien estat motiu de plet en algunes ocasions entre la vila i aquell. Els Sentmenat, però, conservaren la propietat d'algunes terres i el castell.
Segons l'esmentat cadastre, al segle XVIII el territori de la quadra de la Vall de Paradís té una fisonomia rural. Domina l'erm i el bosc. Els conreus principals són els cereals i l'olivera. Molta menys importància tenen la vinya, els productes d'horta i els fruiters. Hi ha alhora una certa activitat ramadera, consistent en dos ramats de bens i un nombre més reduït de porcs. Com a animals de tir i treball al camps, s'utilitzen les parelles de bous i els ases.
La quadra es troba dividida en quinze parcel·les pertanyents a vuit propietaris, entre els quals destaquen per ordre d'importància de les seves pertinences: els Palet, els Bru i els Sentmenat.
En aquest mateix segle, el castell fa les funcions de casa de pagès i la seva distribució és la d'una masia clàssica i tradicional: "baix ab entrada, cuyna, seller, un corral, una establia, y dalt sala, cuatre cambras y una golfa". Pel que fa al seu estat de conservació, el cadastre ens diu que "molta part de ell és dirruit".
Històricament, cal destacar per la seva importància el mas de la Castlània (torre d'en Bru i can Canela), manat construir a principi del segle XIV per Blanca Centelles, que és la residència del recaptador de l'impost de castlània i, posteriorment, del de les rendes de la cartoixa. Té una torre de planta circular adossada a la masia i presenta elements ornamentals gòtics.
La quadra de Vallparadís comprenia una petita extensió de terres de quatre quilòmetres de llargada per una amplada reduïda i irregular. Es trobava localitzada a l'est de les esglésies de Sant Pere, entre ell torrent del mateix nom i l'actual riera de les Arenes.
De fet, la quadra neix amb Berenguer Sanlà. segons Salvador Cardús, que pren com a referència un capbreu de 1346, la quadra comptava amb vuit focs i l'any 1359, després de l'anomenada Pesta Negra, en quedaren quatre.
Després de la mort de Blanca Centelles, la quadra tingué diferents senyors: els cartoixans (1345), l'ordre del Carme de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona (1413) i la família Sentmenat (1432).
Del Catastro de la nova recanació (y Separació) de la quadra de la Cartuxa de la Vall de Paradís, executat pel geòmetra Joseph Mayol, l'any 1729, es desprèn que la quadra comptava amb cinc masies: "lo Mas Castell, lo Mas Clastania, la Caseta den Pi, lo Mas Palet de la Quadra i lo Mas figueres".
A final del segle XVIII, com a conseqüència del creixement econòmic i demogràfic, sorgeix un petit nucli de població entre els límits de la quadra i la vila de Terrassa, l'anomenat carrer de la quadra (actual carrer de Sant Antoni).
L'any 1830, el territori de la quadra s'incorporà a la vila de Terrassa i s'acabaren els drets jurisdiccionals del senyor del castell, els quals havien estat motiu de plet en algunes ocasions entre la vila i aquell. Els Sentmenat, però, conservaren la propietat d'algunes terres i el castell.
Segons l'esmentat cadastre, al segle XVIII el territori de la quadra de la Vall de Paradís té una fisonomia rural. Domina l'erm i el bosc. Els conreus principals són els cereals i l'olivera. Molta menys importància tenen la vinya, els productes d'horta i els fruiters. Hi ha alhora una certa activitat ramadera, consistent en dos ramats de bens i un nombre més reduït de porcs. Com a animals de tir i treball al camps, s'utilitzen les parelles de bous i els ases.
La quadra es troba dividida en quinze parcel·les pertanyents a vuit propietaris, entre els quals destaquen per ordre d'importància de les seves pertinences: els Palet, els Bru i els Sentmenat.
En aquest mateix segle, el castell fa les funcions de casa de pagès i la seva distribució és la d'una masia clàssica i tradicional: "baix ab entrada, cuyna, seller, un corral, una establia, y dalt sala, cuatre cambras y una golfa". Pel que fa al seu estat de conservació, el cadastre ens diu que "molta part de ell és dirruit".
Històricament, cal destacar per la seva importància el mas de la Castlània (torre d'en Bru i can Canela), manat construir a principi del segle XIV per Blanca Centelles, que és la residència del recaptador de l'impost de castlània i, posteriorment, del de les rendes de la cartoixa. Té una torre de planta circular adossada a la masia i presenta elements ornamentals gòtics.
El castell i la ciutat
El 1852, els Sentmenat van vendre el castell i les terres que
conservaven a la família Maurí, fabricants locals que eren també
importants propietaris rústics. Uns masovers conreaven les terres i
vivien a la masia que ocupava una part de les dependències del castell.
La resta de l'edifici va anar ensorrant-se gradualment. Part del
claustre era el pati i alguna altra dependència servia d'estable i
corral.
El 1944 el castell fou declarat monument històric i, el 1947, els Maurí el varen cedir a la ciutat. Poc després, es van iniciar les obres de restauració i reconstrucció amb la intenció d'ubicar-hi el museu de la ciutat. El 1959 s'inaugurà el Museo Municipal de Arte.
El paisatge que envolta el castell ha anat patint al llarg de tot el segle XIX diverses transformacions. A la plana, el conreu de cereals i sobretot de vinya ho ha omplert tot, deixant cada cop menys espai al bosc o a altres conreus. Aquesta expansió s'atura amb l'arribada de la fil·loxera, que va matant tots els ceps catalans, com ho ha fet abans amb els de França. Erms i cereals han anat ocupant aquests espais.
Al fons del torrent, cada cop menys escarpat, els horts continuen omplint tot l'espai, malgrat que el corrent d'aigua ha minvat considerablement a mesura que creix la indústria i absorbeix l'aigua dels aqüífers locals. Aquests horts, regats amb pous i fonts, són la part més rica i productiva dels terrenys del Mas Castell.
A final del segle passat, la construcció del pont del Passeig permet que la ciutat superi l'obstacle del torrent. A l'entorn del castell han crescut fàbriques, l'Escola Industrial i, just al costat, dues residències senyorials: la Torre Soteres i la casa que s'ha construït l'arquitecte municipal Coll i Bacardí, actualment casa Baumann. Ambdues, fetes per arquitectes que pensen en el torrent com a futur parc urbà de Terrassa.
El mateix Coll i Bacardí ha elaborat un projecte de parc per a Vallparadís, i en aquesta època es planten, al fons del torrent, els grans arbres que avui dia encara hi ha. projectes similars s'aniran repetint en tots els plans urbanístics fets al llarg del segle.
L'enjardinament dels entorns de l'edifici és fruit del període d'obertura del museu els anys cinquanta.
L'edifici s'ha anat degradant de manera alarmant. A principi de segle ha perdut la meitat sud dels murs i el claustre. Queda dret el cantó nord-est habitat pels masovers, i el Tinellet i sala capitular són ocupats pel bestiar i els corrals. El fossat fa temps que ha desaparegut, reomplert progressivament. Només la part superior del pont de la porta principal pot fer pensar en la seva existència.
El castell és només una masia en runes i envoltada d'edificis propis dels nous temps. Els masovers que hi viuen depenen de la ciutat. La seva activitat s'haurà vist transformada per les noves formes de vida urbana. Probablement, i com molts altres terrassencs, han hagut de compartir la feina a l'hort amb la feina a la fàbrica.
El 1944 el castell fou declarat monument històric i, el 1947, els Maurí el varen cedir a la ciutat. Poc després, es van iniciar les obres de restauració i reconstrucció amb la intenció d'ubicar-hi el museu de la ciutat. El 1959 s'inaugurà el Museo Municipal de Arte.
El paisatge que envolta el castell ha anat patint al llarg de tot el segle XIX diverses transformacions. A la plana, el conreu de cereals i sobretot de vinya ho ha omplert tot, deixant cada cop menys espai al bosc o a altres conreus. Aquesta expansió s'atura amb l'arribada de la fil·loxera, que va matant tots els ceps catalans, com ho ha fet abans amb els de França. Erms i cereals han anat ocupant aquests espais.
Al fons del torrent, cada cop menys escarpat, els horts continuen omplint tot l'espai, malgrat que el corrent d'aigua ha minvat considerablement a mesura que creix la indústria i absorbeix l'aigua dels aqüífers locals. Aquests horts, regats amb pous i fonts, són la part més rica i productiva dels terrenys del Mas Castell.
A final del segle passat, la construcció del pont del Passeig permet que la ciutat superi l'obstacle del torrent. A l'entorn del castell han crescut fàbriques, l'Escola Industrial i, just al costat, dues residències senyorials: la Torre Soteres i la casa que s'ha construït l'arquitecte municipal Coll i Bacardí, actualment casa Baumann. Ambdues, fetes per arquitectes que pensen en el torrent com a futur parc urbà de Terrassa.
El mateix Coll i Bacardí ha elaborat un projecte de parc per a Vallparadís, i en aquesta època es planten, al fons del torrent, els grans arbres que avui dia encara hi ha. projectes similars s'aniran repetint en tots els plans urbanístics fets al llarg del segle.
L'enjardinament dels entorns de l'edifici és fruit del període d'obertura del museu els anys cinquanta.
L'edifici s'ha anat degradant de manera alarmant. A principi de segle ha perdut la meitat sud dels murs i el claustre. Queda dret el cantó nord-est habitat pels masovers, i el Tinellet i sala capitular són ocupats pel bestiar i els corrals. El fossat fa temps que ha desaparegut, reomplert progressivament. Només la part superior del pont de la porta principal pot fer pensar en la seva existència.
El castell és només una masia en runes i envoltada d'edificis propis dels nous temps. Els masovers que hi viuen depenen de la ciutat. La seva activitat s'haurà vist transformada per les noves formes de vida urbana. Probablement, i com molts altres terrassencs, han hagut de compartir la feina a l'hort amb la feina a la fàbrica.
L'edifici avui
El Castell Cartoixa de Vallparadís acull l’exposició permanent i les
exposicions temporals del Museu, per aquest motiu, el Castell, sempre
s’ha considerat la seu principal del Museu de Terrassa.
Evolució cronològica del Castell Cartoixa de Vallparadís com a museu:
Evolució cronològica del Castell Cartoixa de Vallparadís com a museu:
- 1959 inauguració de l’edifici com a Museo Municipal de Arte
- 1982 inauguració de la Sala d’Arqueologia
- 1988 Pla de Museus de Terrassa
- 1990 Programa museístic del Museu
- 1994 Inauguració de l’exposició permanent del Museu
- 2006 Renovació de la retolació i nova senyalització de l’exposició permanent del Museu
______________________________________________________
TREBALL DE SÍNTESI SOBRE: SANTA MARIA DEL MAR (BARCELONA)
Llegeix aquest text de Ildefons Falcones autor del
llibre “La Catedral del Mar” i respon
breument a les preguntes següents:
“....Era Berenguer de Montagut, el maestro de obras de Santa Maria del Mar....- en lo más alto va colocada un piedra que se llama piedra clave. Una vez la hayamos colocado, iremos subiendo nervios de esos arcos hasta que se junten con la piedra de clave. Por eso necesitamos esos andamios tan altos.y entonces, esa Virgen a la que tanto queréis tendrá más luz. Ya no estará a oscuras como ahor ya no estará encerrada entre muros gordos y bajos, sino altos y delgados, esbeltos con columnas y ábsides que llegarán hasta el cielo-…
…Los bastaixos, trabajadores de la
Ribera que habían asumido, transportar gratis desde la cantera real de Montjuüc
hasta Santa Marí, los miles de piedras necesarios para la construcción y encorvados
miraban hacia la iglesia y sonreían al descargar sus piedras...
…Había más de un centenar de
personas, ente trabajadores, bastaixos y hasta sacerdotes…Corrieron todos al
pie del primer andamio y vieron la gran piedra circular…¡tenían que izar más de
seis mil kilos a una altura de 30 metros (un edificio de 10 pisos) tirando de
cuerdas!...
…-Dividiros en tres grupos, a mi
alrededor en fila-… Los maestros albañiles empezaron a dividir a la gente… -
¡Todos! Empezad a tirar suave primero, hasta que notéis la tensión de las
cuerdas, ¡Ya!- ...Los rostros de los hombres empezaron a congestionarse, la
madera crujió y la clave se levantó un palmo del suelo…- ¡Más fuerte! ¡Más!-
...Los hombres sudaban y tenían los músculos agarrotados. De vez en cuando
alguno caía y el maestro de la fila corría para sacarlo de los pies de sus
compañeros y eran suplidos por algunos
ciudadanos fuertes que se habían acercado…
…Cuando llegaron al último andamio,
algunas sonrisas aparecieron entre los labios fuertemente
apretados pero conteniendo la respiración esperabna el momento más difícil…
…Berenguer después de miles de
cálculos e infinidad de trazos, dibujó
el lugar exacto sobre la plataforma del último andamio donde debía colocarse la
piedra…. A diferencia de lo que había sucedido en las demás plataformas,
Berenguer no les permitió dejar la clave sobre el penúltimo andamio y continuó
dando órdenes después de horas de trabajo…-¡Un poco más! ¡Aguantad
todos!¡Abajo!-…
...De repente las cuerdas dejaron de
pesar. En silencio, todos los hombres miraron al cielo y miraron a Berenguer
que arrodillado encima del andamio rodeó la piedra de dos metros de diámetro,
se irguió y saludo a los de abajo alzando los brazos. Muchos se dejaron caer a
tierra. Otros, los menos, se abrazaron y saltaron de alegría. Lo cientos de
espectadores que habían estado siguiendo la operación gritaban y aplaudían…”
1. Perquè penses que l’església es diu Santa Maria del Mar?
2. Busca en el text dos oficis i explica quina era la seva funció.
1. Perquè penses que l’església es diu Santa Maria del Mar?
2. Busca en el text dos oficis i explica quina era la seva funció.
3. Què era la clau
i perquè necessitaven aquest element arquitectònic?
4.Explica en tres línies la organització del treball que feia falta per alçar una pedra de tant pesada i compareu com creieu que ho farien ara.
5. Quina forma te la planta de l'església?
6. Quins elements són els que determinen que pertanyi a l'estil gòtic?
4.Explica en tres línies la organització del treball que feia falta per alçar una pedra de tant pesada i compareu com creieu que ho farien ara.
5. Quina forma te la planta de l'església?
6. Quins elements són els que determinen que pertanyi a l'estil gòtic?
______________________________________________________
TREBALL SOBRE LA PINTURA ROMÀNICA I GÒTICA D'ÈGARA
A) Retaule dels sants Abdó i Senén, de Jaume Huguet
1. On has vist aquest retaule i qui és el seu autor? Cerca informació sobre ell i fes una petita biografia.
2. A quin estil artístic pertany? Per què?
3. Descriu i explica el significat de les imatges.
B) Pintura mural romànica de Sant Tomàs Becket (absidiola de Santa Maria)
1. On has vist aquest retaule i qui és el seu autor? Cerca informació sobre ell i fes una petita biografia.
2. A quin estil artístic pertany? Per què?
3. Descriu i explica el significat de les imatges.
______________________________________________________
CONTINGUT DEL DOSSIER SOBRE: LA TERRASSA MEDIEVAL
1. Portada amb el nóm de tots els membres del grup
2. Índex
3. Resposta a les preguntes sobre la seu d'Ègara.
En grup a ordinador i individual a mà.
En grup a ordinador i individual a mà.
4. Resposta als exercicis sobre la Església de Santa Maria del Mar.
En grup i ordinador
5. Resposta als exercicis sobre la pintura de la Terrassa medieval.
En grup i ordinador
6. El dossiers de treball de cadascun dels componenst del grup.
Individual
En grup i ordinador
5. Resposta als exercicis sobre la pintura de la Terrassa medieval.
En grup i ordinador
6. El dossiers de treball de cadascun dels componenst del grup.
Individual
______________________________________________________
CONTINGUT ORIENTATIU DE LA PRESENTACIÓ EN (PPT) SOBRE: LA TERRASSA MEDIEVAL
2. ÍNDEX
3. LA SEU D'ÈGARA
3.1. Situació geogràfica
3.2. Fase episcopal
3.3. Església Sant Pere (Jaume Huget)
3.4. Església Santa Maria (Pantocrator)
3.5. Església Sant Miquel (Pantocrator)
4. CASTELL CARTOIXA
4.1. Situació geogràfica
4.2. Fases
A. Castell
B. Cartoixa
C. Quadra
D. Museu
4.2. Fases
A. Castell
B. Cartoixa
C. Quadra
D. Museu